La pintura de Sant Nicolau de Tolentino intercedint a la Mare de Déu dels Dolors per les ànimes del Purgatori és un oli sobre tela, de gran format, muntat en un marc de perfil quadrat. Aquest llenç, atribuït a Antoni Viladomat i Manalt i al seu taller, està situat al presbiteri de l’església i data d’entre 1720 i 1745.
Aquesta obra es va restaurar l’any 2011. La restauració va consistir a retirar el vernís que, amb el pas del temps i l’acumulació de brutícia, havia provocat l’enfosquiment de la tela.
A la part inferior, en mig de flames, hi veiem les ànimes sofrents que imploren la Salvació. En l'intermedi, els àngels que s'encarregaran de conduir les ànimes, ja purificades, cap al cel. A la part superior, la Mare de Déu dels Dolors, en la faceta de misericordiosa i intercessora dels fidels el dia del Judici Final. L'acompanyen sant Miquel Arcàngel, príncep de les milícies celestials i vencedor del dimoni, que duu una espasa flamejant i les balances de pesar les ànimes i sant Nicolau de Tolentino, frare de l'orde de sant Agustí. El distintiu dels agustins recol·lectes —un cor travessat per una espasa (símbol de l'amor abrasador cap a Déu i als homes)— i l'hàbit negre i la ploma ens permet reconèixer-lo sense cap mena de dubte. Aquest sant italià, que va viure al segle XIII, era molt devot de les ànimes del Purgatori i n'era el seu patró.
Els àngels adolescents i els caps de serafins que apareixen en la composició, són inconfusibles del registre estilístic del pintor barceloní (Miralpeix 2014: cat. 5-23), igual que la Dolorosa (Miralpeix 2014: cat. 107). Sigui com sigui, la prova més ferma de l’atribució és un quadre antigament conservat a l’església de Sant Domènec de la Seu d’Urgell, amb el tema de Sant Francesc intercedint per les ànimes del purgatori (Miralpeix 2014: cat. 194). Les analogies entre els àngels i les ànimes d’aquest quadre i el de la Mare de Déu del Roser d’aquesta mateixa església, atribuït també a Antoni Viladomat, són molt òbvies. A part dels trets estilístics, que tenen a veure amb similituds anatòmiques i facials de figures d'aquesta obra i les d'altres obres d'Antoni Viladomat, la paleta de colors —no gaire variada, però rica en gammes i en combinacions tonals —, el registre emotiu de les figures i el paisatge de fons així com els detalls naturalistes que hi apareixen acabaran per sedimentar l’atribució a Antoni Viladomat i al seu taller (Miralpeix 2018: L’art de l’època moderna a Andorra. Segles XVI-XVIII. 351 i 352).
La principal especialitat d’Antoni Viladomat fou la pintura de temàtica religiosa, que arribà a embellir moltíssimes capelles, esglésies i santuaris d’arreu de la geografia catalana (Reus, Tarragona, Manresa, Girona, Lleida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Reus, Torroella de Montgrí, la Seu d’Urgell, etcètera).
A partir del 1730, l’estil d’Antoni Viladomat va evolucionar notablement, no obstant això, no va deixar en cap moment els models de referència de la pintura barroca italiana, que conegué a través d’estampes.
Va pintar fins més tard de 1740, però, els seus deixebles i col·laboradors van ser els qui, progressivament, es van fer càrrec de les comandes. Això justifica la profusió de temes seriats del seu catàleg i les nombroses obres afins al seu estil.
La pintura de San Nicolás de Tolentino intercediendo ante Nuestra Señora de los Dolores por las almas del Purgatorio es un óleo sobre lienzo, de gran formato, montado en un marco de perfil cuadrado. Este lienzo, atribuido a Antoni Viladomat i Manalt y a su taller, está situado en el presbiterio de la iglesia y es de entre 1720 y 1745.
Esta obra se restauró en 2011. La restauración consistió en retirar el barniz que, con el paso del tiempo y la acumulación de suciedad, había provocado el oscurecimiento de la tela.
En la parte inferior, en medio de llamas, vemos las almas sufrientes que imploran la Salvación. En el intermedio, los ángeles que se encargarán de conducir las almas, ya purificadas, hacia el cielo. En la parte superior, Nuestra Señora de los Dolores, en la faceta de misericordiosa e intercesora de los fieles el día del Juicio Final. Le acompañan San Miguel Arcángel, príncipe de las milicias celestiales y vencedor del demonio, que lleva una espada llameante y las balanzas de pesar las almas y San Nicolás de Tolentino, fraile de la orden de San Agustín. El distintivo de los Agustinos Recoletos —un corazón atravesado por una espada (símbolo del amor abrasador hacia Dios y a los hombres)— y el hábito negro y la pluma nos permite reconocerle sin lugar a dudas. Este santo italiano, que vivió en el siglo XIII, era muy devoto de las almas del Purgatorio y era su patrón.
Los ángeles adolescentes y los jefes de serafines que aparecen en la composición, son inconfundibles del registro estilístico del pintor barcelonés (Miralpeix 2014: cat. 5-23), al igual que la Dolorosa (Miralpeix 2014: cat. 107). Sea como sea, la prueba más firme de la atribución es un cuadro antiguamente conservado en la iglesia de Sant Domènec de la Seu d'Urgell, con el tema de Sant Francesc intercediendo por las almas del purgatorio (Miralpeix 2014: cat. 194 ). Las analogías entre los ángeles y las almas de este cuadro y el de la Virgen del Rosario de esta misma iglesia, atribuido también a Antoni Viladomat, son muy obvias. Aparte de los rasgos estilísticos, que tienen que ver con similitudes anatómicas y faciales de figuras de esta obra y las de otrasobrasde Antoni Viladomat, la paleta de colores —nomuy variada, pero rica en gamas y en combinaciones tonales— , el registro emotivo de las figuras y el paisaje de fondo así como los detalles naturalistas que aparecen acabarán por sedimentar la atribución a Antoni Viladomat y a su taller (Miralpeix 2018: El arte de la época moderna en Andorra. Siglos XVI-XVIII. 351 y 352).
La principal especialidad de Antoni Viladomat fue la pintura de temática religiosa, que llegó a embellecer muchísimas capillas, iglesias y santuarios de toda la geografía catalana (Reus, Tarragona, Manresa, Gerona, Lérida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Reus, Torroella de Montgrí, la Seu d'Urgell, etcétera).
A partir de 1730, el estilo de Antoni Viladomat evolucionó notablemente, sin embargo, no dejó en ningún momento los modelos de referencia de la pintura barroca italiana, que conoció a través de estampas.
Pintó hasta más tarde de 1740, pero sus discípulos y colaboradores fueron quienes, progresivamente, se hicieron cargo de los pedidos. Esto justifica la profusión de temas seriados de su catálogo y las numerosas obras afines a su estilo.
Le tableau représentant Saint Nicolas de Tolentino intercédant auprès de Notre-Dame des Douleurs pour les âmes du Purgatoire est une huile sur toile de grand format, montée dans un cadre carré. Cette toile, attribuée à Antoni Viladomat i Manalt et à son atelier, se trouve dans le presbytère de l'église et date d'entre 1720 et 1745.
Cette œuvre a été restaurée en 2011. La restauration a consisté à enlever le vernis qui, avec le temps et l'accumulation de saletés, avait assombri la toile.
En bas, au milieu des flammes, on voit les âmes en peine implorer le Salut. Au milieu, nous apercevons les anges qui seront chargés de conduire les âmes, désormais purifiées, vers le ciel. Sur la partie supérieure, Notre-Dame des Douleurs, dans son rôle de miséricordieuse et d'intercesseur pour les fidèles au jour du Jugement dernier. Elle est accompagnée de Saint Michel l’Archange, prince de la milice céleste et vainqueur du diable, qui porte une épée flamboyante et la balance pour peser les âmes, et de Saint Nicolas de Tolentino, frère de l'ordre de Saint Augustin. L'insigne des Augustins Récollets - un cœur transpercé par une épée (symbole de l'amour ardent pour Dieu et les Hommes) - ainsi que l'habit noir et la plume permettent de le reconnaître sans aucun doute. Ce saint italien, qui vécut au XIIIe siècle, était très dévoué aux âmes du Purgatoire et en était le saint patron.
Les anges adolescents et les têtes de séraphins qui apparaissent dans la composition sont caractéristiques du registre stylistique du peintre barcelonais (Miralpeix 2014 : cat. 5-23), ainsi que la Dolorosa (Miralpeix 2014 : cat. 107).
Quoi qu'il en soit, la preuve la plus solide de l'attribution est un tableau anciennement conservé dans l'église de Sant Domènec de la Seu d'Urgell, avec le thème de Saint François intercédant pour les âmes du purgatoire (Miralpeix 2014 : cat. 194 ). Les analogies entre les anges et les âmes de ce tableau et celui de la Vierge du Rosaire dans la même église, également attribué à Antoni Viladomat, sont très évidentes. Outre les caractéristiques stylistiques, liées aux similitudes anatomiques et faciales entre les figures de cette œuvre et celles d'autres œuvresd'Antoni Viladomat, la palette de couleurs - pas trèsvariée, mais riche en gammes et en combinaisons de tons -, le registre émotionnel des figures et du paysage de fond, ainsi que les détails naturalistes qui apparaissent, conduiront finalement à l'attribuer à Antoni Viladomat et à son atelier (Miralpeix 2018) : L'art de l’époque moderne en Andorre. XVIe-XVIIIe siècles. 351 y 352).
La principale spécialité d'Antoni Viladomat était la peinture religieuse, qui a embelli de nombreuses chapelles, églises et sanctuaires dans toute la Catalogne (Reus, Tarragone, Manresa, Gérone, Lérida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Reus, Torroella de Montgrí, La Seu d'Urgell, etc.)
À partir de 1730, le style d'Antoni Viladomat évolue considérablement, sans pour autant abandonner les modèles de référence de la peinture baroque italienne, qu'il connaît par les estampes.
Il peint jusqu'après 1740, mais ce sont ses élèves et collaborateurs qui reprennent progressivement les commandes. Cela justifie la profusion de thèmes dans son catalogue et les nombreuses œuvres dans son style.
The painting of Saint Nicholas of Tolentino Interceding before Our Lady of Sorrows for the Souls in Purgatory is a large-format oil on canvas, mounted on a square profile frame. This canvas, attributed to Antoni Viladomat i Manalt and his workshop, is located in the presbytery of the church and dates from between 1720 and 1745.
The painting was restored in 2011. The restoration consisted of removing the varnish that had caused the canvas to darken over time and from the accumulation of dirt.
In the lower part, in the midst of flames, we see the suffering souls imploring Salvation. In the middle, the angels who will be tasked with leading the now-purified souls to heaven. In the upper part is Our Lady of Sorrows, in her role of mercy and intercessor for the faithful on the day of the Last Judgment. She is accompanied by Saint Michael the Archangel, prince of the heavenly militia and conqueror of the devil, who carries a flaming sword and scales for weighing souls, and Saint Nicholas of Tolentino, a friar of the Order of Saint Augustine. The emblem of the Augustinian Recollects - a heart pierced by a sword (symbol of burning love for God and mankind) - and the black habit and feather allow us to recognise him without any doubt. This thirteenth-century Italian saint was very devoted to souls in limbo and was their patron saint.
The adolescent angels and seraphim heads that appear in the composition are unmistakably from the stylistic register of the Barcelona-born painter (Miralpeix 2014: cat. 5-23), as is the Lady of Sorrows (Miralpeix 2014: cat. 107). However, the strongest evidence for the attribution is a painting formerly kept in the church of Sant Domènec in La Seu d'Urgell, with the theme of Saint Francis interceding for souls in purgatory (Miralpeix 2014: cat. 194). The analogies between the angels and souls in this painting and that of the Virgin of the Rosary in the same church, also attributed to Antoni Viladomat, are very obvious. Apart from the stylistic features, which share anatomical and facial similarities with those in other works by Viladomat, the colour palette (highly varied, but rich in tonal ranges and combinations), the emotional register of the figures and the background landscape, as well as the naturalistic details that appear, lead to the attribution to Viladomat and his workshop (Miralpeix 2018: El arte de la época moderna en Andorra. Siglos XVI-XVIII. 351 and 352).
Antoni Viladomat's main speciality were the religious paintings that embellished many chapels, churches and sanctuaries throughout Catalonia. (Reus, Tarragona, Manresa, Girona, Lleida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Reus, Torroella de Montgrí, la Seu d'Urgell, etc).
As of 1730, Viladomat’s style changed considerably, although he never abandoned the reference models of Italian Baroque painting which he came to know through prints.
He painted after 1740, but it was his pupils and collaborators who gradually took over commissions. This justifies the profusion of serial themes in his catalogue and the numerous works similar to his style.