La pintura de Mare de Déu del Roser amb Sant Roc, Sant Eloi o Sant Fabià i Sant Sebastià és un oli sobre tela, de gran format, muntada en un marc de perfil arrodonit a la part superior. Aquest llenç, atribuït a Antoni Viladomat i Manalt i al seu taller, està situat al bell mig de l’altar que trobem al cor de l’església i data d’entre 1720 i 1745.
A la part inferior de la composició i d’esquerra a dreta, segons el punt de vista de l’espectador, hi veiem una tríada de Sants. Sant Eloi o Sant Fabià que duu robes i atributs episcopals, Sant Roc que vesteix robes de pelegrí i mostra la nafra del seu genoll i, finalment, Sant Sebastià que apareix seminú, lligat a un arbre i amb el cos ensangonat per les sagetes.
Al registre superior hi veiem la Verge del Roser amb el Nen Jesús, asseguda en una nuvolada. La composició segueix un esquema molt habitual a Andorra, amb tres Sants compartint un mateix escenari, davant d’un fons de paisatge, però, aquí s’hi ha incorporat un registre superior, per representar-hi la Verge. L'obra no està signada, però, l’expert en aquest pintor, Francesc Miralpeix, afirma que alguns trets que s'aprecien a l'obra són suficients, de moment, per a la proposta d’adscripció estilística a Antoni Viladomat i al seu taller. Els caps de serafins que apareixen en la composició, són inconfusibles del registre estilístic del pintor barceloní (Miralpeix 2014: cat. 5-23). Les fesomies dels Sants recorden, molt, els rostres d'un gran nombre de personatges masculins del catàleg del pintor, que es caracteritzen per una expressió dolça i amanerada. El Sant Roc fa pensar, per exemple, al Sant Josep de la catedral de Tortosa (Miralpeix 2014: cat. 222) o al tendre Sant Joan Evangelista de la Sala de Juntes de la capella dels Dolors de Mataró (Miralpeix 2014: cat. 108). El Sant Eloi o Sant Fabià, en canvi, recorda el Sant Ignasi de col·lecció particular (Miralpeix 2014: cat. 206). Si fa no fa, passa el mateix amb la Verge del Roser: el prototipus de Nen, d’expressió tova, i la caracterització de la Verge remeten a nombroses pintures amb presència de la Verge i del Nen (Miralpeix 2014: cat. 189-192). De totes maneres, és molt possible que sigui una obra pintada per Antoni Viladomat amb participació del taller (ho avalaria la factura irregular de l'obra, algunes imperfeccions anatòmiques...).
Són molt òbvies, també, les analogies existents entre la pintura d’aquest quadre i la de «Sant Nicolau de Tolentino intercedint a la Mare de Déu dels Dolors per les ànimes del Purgatori» d’aquesta mateixa església, atribuïda també a Antoni Viladomat.
La principal especialitat d’Antoni Viladomat fou la pintura de temàtica religiosa, que arribà a embellir moltíssimes capelles, esglésies i santuaris d’arreu de la geografia catalana (Reus, Tarragona, Manresa, Girona, Lleida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Reus, Torroella de Montgrí, la Seu d’Urgell, etcètera).
A partir del 1730, l’estil d’Antoni Viladomat va evolucionar notablement, no obstant això, no va deixar en cap moment els models de referència de la pintura barroca italiana, que conegué a través d’estampes.
Va pintar fins més tard de 1740, però, els seus deixebles i col·laboradors foren els qui, progressivament, es van fer càrrec de les comandes. Això justifica la profusió de temes seriats del seu catàleg i les nombroses obres afins al seu estil.
L’escultura en ple volum de Sant Josep i el Nen Jesús, representats seguint la tipologia iconogràfica sorgida a partir del segle XVI il·lustrat de cos sencer, dempeus i nimbat. Sant Josep duu els cabells llargs i una barba i bigoti negres i vesteix una túnica morada i un mantell de color marró. Dona la mà dreta al seu fill en una actitud dolça i protectora. El seu atribut principal és el bastó florit. El Nen Jesús vesteix una túnica blanca, llarga fins a sota genoll, decorada amb motius vegetals daurats i duu una creu de braços trevolats, a la mà esquerra. En una actitud respectuosa i amorosa, alça la mirada vers el seu pare.
El referit Sant, conegut també com a Josep de Natzaret, Sant Josep Obrer o Josep, pare de Jesús, fou nomenat patró de l’església universal pel Papa Piu IX, l’any 1847. La seva festivitat se celebra el dia 19 de març i és una festa molt popular a Catalunya. Segons l’evangeli de Sant Mateu, era fill de Jacob. La seva casa descendia del rei David.
Aquest tipus d’imatges religioses es fabriquen, des de fa més de cent anys, als tallers d’Olot i, per això, reben el nom de Sants d’Olot. El primer taller que es va fundar en aquesta ciutat fou el de «Arte Cristiano», l’any 1880. Es va constituir per iniciativa de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix i Valentí Carrera, amb la intenció de donar sortida professional als alumnes de «l'Escola Pública de Dibuix d'Olot» i dignificar les realitzacions d'escultura religiosa que es feien en aquells moments. Després se’n van obrir de nous, fins a arribar a haver-n’hi més de trenta, on treballaven més de 1500 persones a la vegada. La indústria de la imatgeria religiosa va donar a Olot treball i riquesa i treballar als tallers de Sants era un privilegi.
Les imatges fetes en aquests tallers olotins es fan per emmotllament amb pasta fusta, que és un material típic d'Olot consistent en una barreja d'escaiola, guix, cola de conill, coles sintètiques, blanc d'Espanya i aigua, a partir de models originals d'escultors de renom. Tenen ulls de vidre i es decoren amb pintura a l'oli, seguint els models del conegut art de Sant Sulpice, originari de París.
Escultura contemporània, que representa a Sant Iu, patró de Bretanya i un dels Sants bretons més popular. Aquest Sant va néixer el dia 17 d’octubre de 1263 a Kermartin, al municipi de Minihy-Tréguier (França) i va morir a Louannec, el 19 de maig de 1303. Va ser canonitzat pel papa Climent VI, l’any 1347. La seva festa se celebra el 19 de maig.
Sant Iu va cursar estudis de dret i teologia a les universitats de París i Orleans i va exercir la caritat defensant, gratuïtament, les causes dels orfes i dels més pobres (per això se’l coneix, també, com a l’advocat dels pobres). Arreu d’Europa, menys a Espanya, se’l considera el patró dels advocats. També ho és dels procuradors i notaris (a Catalunya) i dels orfes i nens abandonats.
Aquest Sant vesteix, habitualment, túnica d’advocat i bonet sacerdotal i duu un rotlle de paper a la mà, que fa referència a un procés judicial. Pot aparèixer sol o en mig de dos litigants: un pobre amb les mans buides i un ric amb una bossa a la mà. A vegades, la vídua i l’orfe s’agenollen als seus peus.
La imatge de Sant Iu de l’església de Sant Julià de Lòria, presenta algunes diferències respecte a aquestes fórmules iconogràfiques més tradicionals. Va vestit amb sotana, roquet i esclavina (la sotana i l’esclavina són negres i estan decorades amb un rivet daurat; el roquet és totalment blanc) i, a la mà esquerra, hi porta una creu i una bosseta.
Es tracta d’una escultura en ple volum del Sagrat Cor de Jesús, que ens mostra el seu cor inflamat (símbol de l’amor diví). A totes les esglésies i cases de bons cristians solia haver-hi una imatge del Sagrat Cor de Jesús.
Se l'ha representat de cos sencer, nimbat, dempeus, amb els cabells llargs i amb barba i bigoti. Vesteix una túnica blanca, llarga fins als peus i un mantell de color vermell, ambdós decorats amb motius daurats. A la part inferior de la túnica hi ha l'anagrama de Crist «JHS» fet amb lletres daurades. Duu els peus descalços i els recolza sobre un núvol. Es tracta, probablement, d’una imatge elaborada a final del segle XIX o durant la primera meitat del segle XX.
Aquesta imatge, com el Sant Josep descrit anteriorment, és, també, un Sant dels que anomenem d’Olot, ja que prové dels tallers situats en aquesta ciutat i ha estat elaborat amb la mateixa tècnica que aquest. A més, cal mencionar que a Olot es va crear una imatge de Sagrat Cor de Jesús, que era exclusiva d’aquesta ciutat: es tracta d’una representació d’aquesta advocació entronitzada, amb una catifa als peus, una corona imperial al cap i un ceptre a la mà.
La pintura de la Virgen del Rosario con San Roque, San Eloy o San Fabiano y San Sebastián es un óleo sobre tela, de gran formato, montada en un marco de perfil redondeado en la parte superior. Este lienzo, atribuido a Antoni Viladomat i Manalt y a su taller, está situado en medio del altar que encontramos en el corazón de la iglesia y data de entre 1720 y 1745.
En la parte inferior de la composición y de izquierda a derecha, según el punto de vista del espectador, vemos una tríada de Santos. San Eloy o San Fabiano que lleva ropas y atributos episcopales, San Roque que viste ropas de peregrino y muestra la llaga de su rodilla y, finalmente, San Sebastián que aparece semi-desnudo, atado a un árbol y con el cuerpo ensangrentado por las saetas.
En el registro superior vemos a la Virgen del Rosario con el Niño Jesús, sentada en una nube. La composición sigue un esquema muy habitual en Andorra, con tres Sants compartiendo un mismo escenario, delante de un fondo de paisaje, pero aquí se ha incorporado un registro superior, para representar a la Virgen. Sin embargo, la obra no está firmada, pero el experto en este pintor, Francesc Miralpeix, afirma que algunos de los rasgos que se aprecian en la obra son suficientes, de momento, para la propuesta de adscripción estilística a Antoni Viladomat y al su taller. Las cabezas de serafines que aparecen en la composición, son inconfundibles del registro estilístico del pintor barcelonés (Miralpeix 2014: cat. 5-23). Las fisonomías de los Santos recuerdan mucho los rostros de un gran número de personajes masculinos del catálogo del pintor, que se caracterizan por una expresión dulce y amanerada. San Roque hace pensar, por ejemplo, en el San José de la catedral de Tortosa (Miralpeix 2014: cat. 222) o en el tierno San Juan Evangelista de la Sala de Juntas de la capilla de los Dolores de Mataró (Miralpeix 2014: cat. 108 ). San Eloy o San Fabiano, en cambio, recuerda al San Ignacio de colección particular (Miralpeix 2014: cat. 206). Pasa más o menos lo mismo con la Virgen del Rosario: el prototipo de Niño, de expresión blanda, y la caracterización de la Virgen remiten a numerosas pinturas con presencia de la Virgen y del Niño (Miralpeix 2014: cat. 189-192) . De todas formas, es muy posible que sea una obra pintada por Antoni Viladomat con participación del taller (lo avalaría la factura irregular de la obra, algunas imperfecciones anatómicas...).
Son muy obvias, también, las analogías existentes entre la pintura de este cuadro y la de «San Nicolás de Tolentino intercediendo a la Virgen de los Dolores por las almas del Purgatorio» de esta misma iglesia, atribuida también a Antoni Viladomat.
La principal especialidad de Antoni Viladomat fue la pintura de temática religiosa, que llegó a embellecer muchísimas capillas, iglesias y santuarios de toda la geografía catalana (Reus, Tarragona, Manresa, Gerona, Lérida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Reus, Torroella de Montgrí, la Seu d'Urgell, etcétera).
A partir de 1730, el estilo de Antoni Viladomat evolucionó notablemente, sin embargo, no dejó en ningún momento los modelos de referencia de la pintura barroca italiana, que conoció a través de estampas.
Pintó hasta después de 1740, pero sus discípulos y colaboradores fueron quienes, progresivamente, se hicieron cargo de los pedidos. Esto justifica la profusión de temas seriados de su catálogo y las numerosas obras afines a su estilo.
La escultura en pleno volumen de San José y el Niño Jesús, representados siguiendo la tipología iconográfica surgida a partir del siglo XVI ilustrado de cuerpo entero, de pie y nimbado. San José lleva el cabello largo y una barba y bigote negro y viste una túnica morada y un manto de color marrón. Le da la mano derecha a su hijo con una actitud dulce y protectora. Su atributo principal es el bastón florecido. El Niño Jesús viste una túnica blanca, larga hasta debajo de rodilla, decorada con motivos vegetales dorados y lleva una cruz de brazos trebolados, en la mano izquierda. Con actitud respetuosa y amorosa, levanta la mirada hacia su padre.
El referido Santo, conocido también como José de Nazaret, San José Obrero o José, padre de Jesús, fue nombrado patrón de la iglesia universal por el Papa Pío IX, en 1847. Su festividad se celebra el 19 de marzo y es una fiesta muy popular en Cataluña. Según el evangelio de San Mateo, era hijo de Jacob. Su casa descendía del rey David.
Este tipo de imágenes religiosas se fabrican, desde hace más de cien años, en los talleres de Olot y, por eso, reciben el nombre de Santos de Olot. El primer taller que se fundó en esta ciudad fue el de «Arte Cristiano», en 1880. Se constituyó por iniciativa de Joaquim Vayreda, Josep Berga Boix y Valentí Carrera, con la intención de dar salida profesional a los alumnos de la «Escuela Pública de Dibujo de Olot» y dignificar las realizaciones de escultura religiosa que se hacían en esos momentos. Luego se abrieron otros nuevos, hasta llegar a haber más de treinta, en los que trabajaban más de 1500 personas a la vez. La industria de la imaginería religiosa dio a Olot trabajo y riqueza y trabajar en los talleres de Santos era un privilegio.
Las imágenes hechas en estos talleres olotenses se hacen por moldeo con pasta madera, que es un material típico de Olot consistente en una mezcla de escayola, yeso, pegamento de conejo, colas sintéticas, blanco de España y agua, a partir de modelos originales de escultores de renombre. Tienen ojos de cristal y se decoran con pintura al óleo, siguiendo los modelos del conocido arte de San Sulpice, originario de París.
Escultura contemporánea, que representa a San Ivón, patrón de Bretaña y uno de los Santosbretones más populares. Este Santo nació el día 17 de octubre de 1263 en Kermartin, en el municipiode Minihy-Tréguier (Francia) y murió en Louannec, el 19 de mayo de 1303. Fue canonizado por el papa Clemente VI, en 1347. Su fiesta se celebra el 19 de mayo.
Sant Ivón cursó estudios de derecho y teología en las universidades de París y Orleans y ejerció la caridad defendiendo, gratuitamente, las causas de los huérfanos y de los más pobres (por eso se le conoce, también, como al abogado de los pobres ). En toda Europa, menos en España, se le considera el patrón de los abogados. También lo es de los procuradores y notarios (en Cataluña) y de los huérfanos y niños abandonados.
Este Santo viste, habitualmente, túnica de abogado y bonete sacerdotal y lleva un rollo de papel en mano, que hace referencia a un proceso judicial. Puede aparecer solo o en medio de dos litigantes: un pobre con las manos vacías y un rico con una bolsa en la mano. A veces, la viuda y el huérfano se arrodillan a sus pies.
La imagen de Sant Ivón de la iglesia de Sant Julià de Lòria, presenta algunas diferencias respecto a estas fórmulas iconográficas más tradicionales. Va vestido con sotana, roquete y esclavina (la sotana y la esclavina son negras y están decoradas con un ribete dorado; el roquete es totalmente blanco) y, en la mano izquierda, lleva una cruz y una bolsita.
Se trata de una escultura en pleno volumen del Sagrado Corazón de Jesús, que nos muestra su corazón inflamado (símbolo del amor divino). En todas las iglesias y casas de buenos cristianos solía haber una imagen del Sagrado Corazón de Jesús.
Se le ha representado de cuerpo entero, nimbado, de pie, con el cabello largo y con barba y bigote. Viste una túnica blanca, larga hasta los pies y un manto de color rojo, ambos decorados con motivos dorados. En la parte inferior de la túnica se encuentra el anagrama de Cristo «JHS» hecho con letras doradas. Lleva los pies descalzos y los apoya sobre una nube. Se trata probablemente de una imagen elaborada a finales del siglo XIX o durante la primera mitad del siglo XX.
Esta imagen, como el San José descrito anteriormente, es, también, un Santo de los que llamamos de Olot, puesto que proviene de los talleres situados en esta ciudad y ha sido elaborado con la misma técnica que éste. Además, cabe mencionar que en Olot se creó una imagen de Sagrado Corazón de Jesús, que era exclusiva de esta ciudad: se trata de una representación de esta advocación entronizada, con una alfombra en los pies, una corona imperial en la cabeza y un cetro en la mano.
Le tableau de la Vierge du Rosaire avec saint Roch, Saint Eloy ou Saint Fabien et Saint Sébastien est une huile sur toile de grand format, montée dans un cadre au profil arrondi dans sa partie supérieure. Cette toile, attribuée à Antoni Viladomat i Manalt et à son atelier, se trouve au milieu de l'autel au cœur de l'église et date d'entre 1720 et 1745.
Au pied de la composition, de gauche à droite, selon le point de vue de l'observateur, nous voyons une triade de saints. Saint Eloy ou Saint Fabien qui porte les habits et attributs épiscopaux, Saint Roch qui porte l’habit de pèlerin et montre la plaie sur son genou et enfin Saint Sébastien qui apparaît à moitié nu, attaché à un arbre et le corps ensanglanté par les flèches.
Dans le registre supérieur, nous voyons la Vierge du Rosaire avec l'Enfant Jésus, assise sur un nuage. La composition suit un schéma très courant en Andorre, avec trois saints partageant la même scène, devant un fond de paysage, mais ici un registre plus élevé a été ajouté pour représenter la Vierge. L'œuvre n'est pas signée, mais le spécialiste de ce peintre, Francesc Miralpeix, affirme que certaines des caractéristiques visibles dans l'œuvre sont suffisantes, pour le moment, pour proposer l'attribution stylistique à Antoni Viladomat et à son atelier. Les têtes des séraphins de la composition sont reconnaissables dans le registre stylistique du peintre barcelonais (Miralpeix 2014 : cat. 5-23).
Les physionomies des saints rappellent largement les visages de nombreuses figures masculines du catalogue du peintre, qui se caractérisent par une expression douce et maniérée. Saint Roch rappelle, par exemple, le Saint-Joseph de la cathédrale de Tortosa (Miralpeix 2014 : cat. 222) ou le tendre Saint Jean l'Évangéliste de la Sala de Juntas de la chapelle de los Dolores à Mataró (Miralpeix 2014 : cat. 108 ).
Saint Eloy ou Saint Fabien, quant à lui, rappelle le Saint Ignace d'une collection privée (Miralpeix 2014 : cat. 206). Il en va plus ou moins de même pour la Vierge du Rosaire : le prototype de l'Enfant, à l'expression douce, et la caractérisation de la Vierge renvoient à de nombreux tableaux avec la présence de la Vierge et de l'Enfant (Miralpeix 2014 : cat. 189-192) . En tout état de cause, il est tout à fait possible qu'il s'agisse d'une œuvre peinte par Antoni Viladomat avec la participation de l'atelier (l'exécution irrégulière de l'œuvre, certaines imperfections anatomiques...).
Il existe également des analogies très évidentes entre cette peinture et celle de "Saint Nicolas de Tolentino intercédant auprès de la Vierge des Douleurs pour les âmes du Purgatoire" dans la même église, également attribuée à Antoni Viladomat.
La principale spécialité d'Antoni Viladomat était la peinture religieuse, qui a embelli de nombreuses chapelles, églises et sanctuaires dans toute la Catalogne (Reus, Tarragone, Manresa, Gérone, Lérida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Reus, Torroella de Montgrí, La Seu d'Urgell, etc.)
À partir de 1730, le style d'Antoni Viladomat évolue considérablement, sans pour autant abandonner les modèles de référence de la peinture baroque italienne, qu'il connaît par les estampes.
Il peint jusqu'après 1740, mais ce sont ses élèves et collaborateurs qui reprennent progressivement les commandes. Cela justifie la profusion de thèmes sériels dans son catalogue et les nombreuses œuvres dans son style.
La sculpture de Saint Joseph et de l'Enfant Jésus, représentée dans la typologie iconographique apparue à partir du XVIe siècle , est représentée debout et nimbée. Saint Joseph a les cheveux longs, une barbe et une moustache noires, une tunique violette et un voile marron. Il tient la main droite de son fils d'une manière douce et protectrice. Son principal attribut est la hampe florale. L'Enfant Jésus est vêtu d'une tunique blanche, longue jusqu'au genou, décorée de motifs végétaux dorés, et porte dans la main gauche une croix aux armes trilobées. Il regarde son père avec une attitude respectueuse et aimante.
Le Saint mentionné, également connu sous le nom de Joseph de Nazareth, Saint Joseph Ouvrier ou Joseph, père de Jésus, a été nommé saint patron de l'Église universelle par le pape Pie IX en 1847. Sa fête est célébrée le 19 mars et est très populaire en Catalogne. Selon l'Évangile de Saint Matthieu, il était le fils de Jacob. Sa maison descendait du roi David.
Ce type d'icônes religieuses est fabriqué dans les ateliers d'Olot depuis plus de cent ans et est donc connu sous le nom de "Saints d'Olot". Le premier atelier fondé dans cette ville fut "Arte Cristiano" (Art Chrétien) en 1880. Il a été créé à l'initiative de Joaquim Vayreda, Josep Berga Boix et Valentí Carrera, dans le but d'offrir une débouchée professionnelle aux étudiants de l’École Publique de Dessin d’Olot" et de dignifier les réalisations de sculptures religieuses qui se faisaient à l'époque. Puis de nouveaux établissements ont ouvert leur portes, jusqu'à ce qu'il y en ait plus de trente, employant plus de 1 500 personnes. L'industrie des icônes religieuses a donné à Olot du travail et de la richesse et le fait detravailler dans les ateliers de Saints était un privilège.
Les icônes réalisées dans ces ateliers d'Olot sont moulées avec de la pâte à bois, un matériau typique d'Olot composé d'un mélange de plâtres, de colle de peau de lapin, de colles synthétiques, de blanc d'Espagne et d'eau, sur la base de modèles originaux de sculpteurs renommés. Les Saints ont des yeux de verre et sont décorés à la peinture à l'huile, sur le modèle de l'art bien connu de Saint-Sulpice, qui a vu le jour à Paris.
Sculpture contemporaine représentant Saint Yves, patron de la Bretagne et l'un des saintsbretons les plus populaires. Ce saint est né le 17 octobre 1263 à Kermartin, commune de Minihy-Tréguier(France) et est décédé à Louannec le 19 mai1303. Il a été canonisé par le pape Clément VI en 1347. Sa fête est célébrée le 19 mai.
Saint Yves a étudié le droit et la théologie aux universités de Paris et d'Orléans et a pratiqué la charité en défendant gratuitement la cause des orphelins et des plus pauvres (c'est pour cette raison qu'il est également connu sous le nom d'avocat des pauvres). Dans toute l'Europe, à l'exception de l'Espagne, il est considéré comme le saint patron des avocats. Il en va de même pour les avocats et les notaires (en Catalogne), ainsi que pour les orphelins et les enfants abandonnés.
Ce saint porte généralement une tunique d'avocat et un bonnet de prêtre, ainsi qu'un rouleau de papier à la main, ce qui fait référence à un procès judiciaire. Il peut apparaître seul ou au milieu de deux plaideurs : un pauvre aux mains vides et un riche avec un sac à la main. Parfois, la veuve et l'orphelin s'agenouillent à ses pieds.
L'icône de saint Yves dans l'église de Sant Julià de Lòria présente quelques différences par rapport à ces formules iconographiques plus traditionnelles. Il porte une soutane, un surplis et une cape (la soutane et la cape sont noires et ornées d’un liseré doré ; le surplis est entièrement blanc) et, dans sa main gauche, il porte une croix et une petit sac.
Il s'agit d'une sculpture en volume du Sacré-Cœur de Jésus, montrant son cœur enflammé (symbole de l'amour divin). Dans toutes les églises et les maisons des bons chrétiens, il y avait autrefois une image du Sacré-Cœur de Jésus.
Il a été représenté entièrement, nimbé, debout, avec des cheveux longs, une barbe et une moustache. Il porte une tunique blanche, longue jusqu'aux pieds, et une cape rouge, toutes deux décorées de motifs dorés. Sur la partie inférieure de la tunique figure l'anagramme du Christ "JHS" en lettres d'or. Il est pieds nus et repose ses pieds sur un nuage. Il s'agit probablement d'une icône produite à la fin du XIXe siècle ou au cours de la première moitié du XXe siècle.
Cette icône, comme le Saint Joseph décrit ci-dessus, fait également partie des saints dits d' Olot, car elle provient des ateliers situés à Olot et a été réalisée selon la même technique que celle-ci. Il convient également de mentionner qu'une icône du Sacré-Cœur de Jésus a été créée à Olot et était exclusive à cette ville : il s'agit d'une représentation de celui-ci trônant, avec un tapis à ses pieds, une couronne impériale sur sa tête et un sceptre dans sa main.
The painting of Our Lady of the Rosary with Saint Roch, Saint Eligius (or Saint Fabian?) and Saint Sebastian is a large-format oil on canvas mounted in a frame with a rounded profile at the top. This canvas, attributed to Antoni Viladomat i Manalt and his workshop, is located in the middle of the altar at the heart of the church and dates from between 1720 and 1745.
At the bottom of the composition and from left to right, according to the viewer's point of view, we see a triad of saints. Saint Eligius (or Saint Fabian?), with episcopal robes and attributes; Saint Roch, who wears a pilgrim's robe and shows the sore on his knee; and, finally, Saint Sebastian, who appears half-naked, tied to a tree and with his body bloodied from arrows.
In the upper register we see Our Lady of the Rosary with the Child Jesus seated on a cloud. The composition follows a very common schema in Andorra, with three saints sharing the same scene in front of a landscape background, but here an upper register has been added to represent the Virgin. The work is not signed, but Viladomat expert Francesc Miralpeix says that some of the features seen here are enough for now to ascribe the style to Viladomat and his workshop. The seraphim heads that appear in the composition are unmistakable from the stylistic register of this Barcelona-born painter (Miralpeix 2014: cat. 5-23). The physiognomies of the saints are very reminiscent of the faces of a large number of male figures in Viladomat’s catalogue, characterised by a gentle, mannered expression. Saint Roch brings to mind, for example, the Saint Joseph in Tortosa cathedral (Miralpeix 2014: cat. 222) or the tender Saint John the Evangelist in the meeting room of the chapel of Dolores in Mataró (Miralpeix 2014: cat. 108). Saint Eligius (or Saint Fabian?), on the other hand, is reminiscent of the Saint Ignatius in a private collection (Miralpeix 2014: cat. 206). The same roughly goes for the Virgin of the Rosary: the prototype of the Child, with a blank face, and the characterisation of Our Lady are reminiscent of numerous paintings featuring the Madonna and Child (Miralpeix 2014: cat. 189-192). In any case, it is quite possibly a work painted by Antoni Viladomat with the help of his workshop (the irregular execution of the work, some anatomical imperfections, etc.).
There are also very clear analogies between this painting and that of Saint Nicholas of Tolentino before Our Lady of Sorrows for the Souls in Purgatory in the same church, also attributed to Viladomat.
Antoni Viladomat's main speciality were the religious paintings that embellished many chapels, churches and sanctuaries throughout Catalonia. (Reus, Tarragona, Manresa, Girona, Lleida, Puigcerdà, Breda, Mataró, Sort, Reus, Torroella de Montgrí, la Seu d'Urgell, etc).
As of 1730, Viladomat’s style changed considerably, although he never abandoned the reference models of Italian Baroque painting which he came to know through prints.
He painted after 1740, but it was his pupils and collaborators who gradually took over commissions. This justifies the profusion of serial themes in his catalogue and the numerous works similar to his style.
The sculpture in the round of Saint Joseph and the Child Jesus, depicted following the iconographic typology that emerged from the sixteenth century onwards, showing them full-length, standing and with a halo. Saint Joseph has long hair, a black beard and moustache and wears a purple tunic and brown cloak. With his right hand he touches his son in a gentle and protective manner. His main attribute is the flowered staff. The Child Jesus wears a knee-length white tunic decorated with golden plant motifs and carries a cross with trefoil arms in his left hand. He looks up to his father with a respectful and loving attitude.
Saint Joseph, also known as Joseph of Nazareth, Saint Joseph the Worker or Joseph, Father of Jesus, was named patron saint of the universal church by Pope Pius IX in 1847. His feast day is celebrated on 19 March and is a very popular festival in Catalonia. According to the Gospel of Saint Matthew, he was the son of Jacob. His house descended from King David.
These types of religious images have been made in the workshops of Olot for over a hundred years and are therefore known as Saints of Olot. The first workshop founded in the town was Arte Cristiano in 1880. It was set up on the initiative of Joaquim Vayreda, Josep Berga Boix and Valentí Carrera with the intention of providing a professional outlet for the students of the Escola Pública de Dibuix d'Olot and to dignify the religious sculptures being made at that time. Gradually, new workshops were opened, until there were more than thirty, with more than 1,500 people working in them at any one time. The religious imagery industry provided Olot with work and wealth, and working in a saints’ workshop was a privilege.
The images made in the Olot workshops are moulded with wood paste, a typical Olot material consisting of a mixture of plaster, gypsum, rabbit glue, synthetic glues, calcium carbonate and water, based on original models by renowned sculptors. They have glass eyes and are decorated with oil paint, following the models of the well-known art of Saint Sulpice, originally from Paris.
A contemporary sculpture representing Saint Ivo, patron saint of Brittany and one of the most popular Breton saints. This saint was born on 17 October 1263 in Kermartin, in the municipality of Minihy-Tréguier (France), and died in Louannec on 19 May 1303. He was canonised by Pope Clement VI in 1347. His feast day is celebrated on 19 May.
Saint Ivo studied law and theology at the universities of Paris and Orleans and practised charity by defending the causes of orphans and the poorest free of charge (which is why he is also known as the advocate of the poor). Throughout Europe, except in Spain, he is considered the patron saint of lawyers. He is also the patron saint of solicitors and notaries (in Catalonia) and of orphans and abandoned children.
This saint usually wears a lawyer's tunic and priestly bonnet and carries a roll of paper in his hand in reference to a judicial process. He may appear alone or in-between two litigants: a poor man with empty hands and a rich man holding a purse. Sometimes the poor man’s widow and orphan kneel at his feet.
The image of Saint Ivo in the church of Sant Julià de Lòria has some differences with respect to these more traditional iconographic formulas. He is dressed in a cassock, robe and cape (the cassock and cape are black and decorated with a golden border; the robe is completely white) and in his left hand he holds a cross and a pouch.
This is a sculpture in the round of the Sacred Heart of Jesus which shows us his inflamed heart (symbol of divine love). There used to be an image of the Sacred Heart of Jesus in all churches and homes of good Christians.
He is shown full-length, standing and with a halo, his hair long and with a beard and moustache. He wears a white tunic that reaches to his feet and a red cloak, both decorated with golden motifs. On the lower part of the tunic is the Latin acronym JHS for Jesus Hominum Salvator (Jesus Saviour of Mankind) in gold lettering. His feet are bare and resting on a cloud. It is probably an image made at the end of the nineteenth century or in the first half of the twentieth century.
This image, like the Saint Joseph described above, is also an Olot Saint, as it comes from the workshops located in the town of that name and was made using the same technique. It is also worth mentioning that an image of the Sacred Heart of Jesus was created in Olot and exclusive to this town: it is a representation of this dedication enthroned, with a carpet at his feet, an imperial crown on his head and a sceptre in his hand.