1 El segles XVII-XVIII
Són los jovens la llavor o semilla dels fruits de les repúbliques. D’ells se formen los que les governen, los que s’empleen en les altes dignitats i empleos eclesiàstics i seculars. Ells són lo honor o la deshonra de la pàtria; d’on és: que si se cuida bé de sa educació i elevació en les bones costums i lletres, percebeix d’ells la república grans fruits i li’n redunda gran honor. Però si són díscolos i mal educats, a més del deshonor que li’n redunda li poden ocasionar graves danys. Màxima 27 del Manual Digest de les Valls Neutres d’Andorra d’Antoni Fiter i Rossell. 1748.
La lectura de les actes del Comú que es conserven a l’Arxiu demostra la preocupació de les autoritats lauredianes per complir amb aquesta màxima del Manual Digest, recollida uns anys més tard en el Politar Andorrà. El Comú conduïa (contractava) el capellà, el mestre i el metge entre altres serveis que administrava per la parròquia com ara la carnisseria.
La primera constància que tenim de la implicació del Comú en l’educació dels minyons data de l’11 de maig de 1672. En aquella ocasió es va contractar el mestre Joan Ponts.
Al llarg del segle XVIII trobem canvis de mestre gairebé anuals. La funció de mestre requeia en clergues. En algunes ocasions el mossèn parroquial havia d’assumir les dues funcions, la de “conductor d’ànimes” i la d’ensenyant, mentre el Comú trobava un candidat. Per exemple, quan el Comú contracta el Rvd. Simeon Guillemó, l’any 1731, aquest queda encarregat de “fer l’ensenyança als minyons fins que no hi hagi mestre”.
Sembla que l’exercici de l’ensenyament presentava algunes dificultats si fem cas de la quantitat de contractes seguits que el Comú signa amb diferents mestres.
“S'ha de constatar la gran mobilitat dels mestres. Els mestres estan poc temps ocupant la plaça. Algunes de les causes d'aquesta mobilitat serien:
- Contracte per períodes determinats, generalment d'any per any, algun contracte de 2 i 3 anys. Els contractes cal suposar que serien prorrogables. Hi ha mestres que no han complert amb el seu contracte.
- La mala dotació econòmica, quan trobaven algun lloc que pagaven més marxaven.
En general, fer de mestre o mestra de minyons constituïa un ofici poc atractiu, mal pagat i sense gaire prestigi... Els salaris dels mestres es caracteritzaven per la baixa capacitat adquisitiva, la inamovibilitat que els afectava durant llargs períodes de temps, al marge de les fluctuacions dels preus, i el greuge comparatiu respecte dels salaris d’altres professions.”
L’any 1721 per exemple, podem llegir el següent en el llibre d’actes 3 de l’Arxiu: “Jo Cosme Burgada avui dia 13 de maig de 1721, prometo ensenyar als minyons del Comú de Sant Julià a llegir i escriure i gramàtica...” L’any 1722 trobem la següent declaració feta per Jacinto Massanet: “Dic jo baix firmat sóc conductat (contractat) a la vila de Sant Julià per mestre dels minyons, ensenyant-los de llegir, escriure i la doctrina cristiana, de comptes i de les bones educacions.” A més de la quantitat que el Comú li abona, quatre doblons i un real de vuit, amb moneda barcelonesa, s’estableix que el carnisser també li ha de donar uns diners.
Jacinto Massanell renova el seu càrrec fins el 1726.
L’any 1731 el Comú va tornar a tenir problemes per trobar un mestre i va contractar Simeó Guillemó en tant que eclesiàstic i ensenyant per als infants mentre el Comú no en trobés un.
La situació és la mateixa al llarg de la resta del segle XVIII. L’últim any del segle però el Consell General estipula l’obligatorietat de totes les parròquies de tenir mestre i mestra.
2.- El segle XIX
En el decurs d’aquest segle, la Mitra d’Urgell passa a exercir un control ferri sobre els mestres que les parròquies contracten, si aquestos no són eclesiàstics. Els ensenyants han d’obtenir l’aprovació del Vicari General. De forma general, però, al llarg del segle XIX, l’educació continuarà en mans del clergat.
El 31 d’agost de 1820, per exemple, el Comú contracta Anton Escolà per “la vicaria i magisteri” amb l’aprovació del reverend Bonaventura Mitjavila, beneficiat de Sant Germà, el cònsols Joan Ros i el conseller Salvador Trullà.
Cinc anys més tard, el 26 de juny de 1825, el Comú que s’autoanomena “junta de prohoms” en l’acta de la sessió, fa la “conducta” de Salvador Masià de Sant Julià per mestre de minyons. Aquest queda també obligat a ser receptor de l’església i de les ànimes.
La primera constància de la contractació d’una mestra es troba en el llibre d’actes número 5. El 10 de març de 1867 el comú acorda llogar “la mestra” sense que aparegui el seu nom a l’acta.
A partir de 1882 a més del mestre o vicari contractat pel Comú, es posa en marxa l’ensenyament congregacional i es crearen els Col·legis de la Sagrada Família a Andorra la Vella l’any 1883 i a Sant Julià de Lòria el 1887.
La incorporació de mestres laics no va esdevenir sense que algú tingués algun disgust. Com per exemple l’episodi de 1865. El bisbe va fer l’advertència següent als cònsols lauredians “...nadie sea admitido a desempeñar el Magisterio Público en nuestra parroquia sin que antes sea examinado por Nos o por nuestro Vicario General de vida, costumbres y ciencia, ebiendo presentarse nuestra licencia in scriptis antes de ser admitido. Sin embargo de esto hemos sabido que sin el precitado examen y a pesar de las amonestaciones del Rvdo. Cura Pàrroco, Antonio Torres y Palmitjavila, nombrado por V. se ha inferido en la enseñanza de las primeras letras de esa parroquia, fallando gravemente a su deber. Por cuanto esperamos (...) immediatamente imperida al precitado A. Torres que continue en la enseñanza.”
El Comú s’ocupava de l’ensenyament i assumia les despeses però el Consell General va passar a concedir les autoritzacions i dictava les normes en matèria d’ensenyament. El dia 30 de maig de 1899 es va decretar “Vista y atesa la lley i totes les Parroquies venen obligades en tenir mestre i mestra de enseñansa”.
3.- Principis del segle XX (1900-1922)
A instància dels serveis del Copríncep francès,el 12 d’octubre de 1900 obria les portes a Sant Julià de Lòria la primera de les escoles franceses d’Andorra. Mlle. Huguet n’era la mestra. Aquell mateix dia a Andorra la Vella, la Srta. Maëstre començava a impartir classe i més tard la resta d’escoles franceses obrien a Encamp, Escaldes-Engordany i Canillo.
El 18 de novembre de l’any 1900 el Comú, amb el número 132, decretava la sol·licitud de Concepció Huguet: “ Donat a Concepció Huguet. El Comú decreta que després d’assabentat dels titols obtinguts i presentats per la recurrent està sumament satisfet i agraït pel bon zel del copríncep francès per haver destinat la recurrent per professora de l’escola francesa de la parròquia però sent molt no poder-li assignar cap quantitat, però se li donarà el local per l’escola i tot el recolzament moral.” Per sort, les autoritats franceses cobrien tot just una part del salari dels professors de les escoles franceses. Les quantitats eren minses i era habitual que per tirar endavant el mestre tingués una segona activitat. En el cas de la Mademoiselle Huguet, que era com es coneixia al poble Concepció Huguet, comptava amb l’ajuda de la seva família per poder viure.
Retrat de la família Huguet. D'esquerra a dreta, a la primera fila Antoni Pujol Huguet i Lino i Agapito Huguet; al darrera Benet Huguet Mir (que va morir a la 1a Guerra Mundial), Joan Pujol Capdevila, Emília Huguet Mir, Antoni Huguet i Concepció Huguet Mir i al fons Marieta Huguet.
Fotografia cedida per Antoni Pujol Betriu.
La implantació de l’escola francesa a la parròquia no va ser fàcil. En un primer moment poques famílies s’atreviren a portar-hi els seus fills i filles. La laïcitat era un aspecte que es podia acabar consentint, més o menys, però que l’escola fos mixta no es podia acceptar a Sant Julià de Lòria, com sí va passar a les altres parròquies.
Els infants lauredians van acabar anant a escola de la següent manera: les nenes anaven al matí al col·legi francès i a la tarda a l’escola de les monges de la Sagrada Família, els nens anaven al matí a l’escola comunal dirigida pel vicari i a les tardes a l’escola francesa.
D’aquells primers alumnes ens ha arribat de boca en boca el record d’una sala de classe on les lliçons es donaven al voltant d’una gran taula. Per escalfar l’escola hi havia una estufa i els alumnes, per torns, portaven llenya per cremar. Però el sistema tenia molts inconvenients. S’acumulava el fum, calia obrir la finestra per ventilar i entrava el fred. Es va deixar de cremar llenya a l’estufa. A partir d’aquell moment, cada alumne sortia de casa amb un braseret encès i tapat amb cendres per fer aguantar l’escalfor. Un cop a la classe, el braseret es deixava prop de la mestra per a que es pogués escalfar.
Gràcies a les actes que es conserven a l’Arxiu del Comú sabem que el 5 de juny de 1922, en el consell dels arrestos el Comú recull la següent disposició del Consell General: ” S’obliga a les parròquies a tenir mestre per l’escola comunal i l’ensenyança serà obligatòria pels nois i noies fins els 12 anys.”
Durant les dues primeres dècades del segle XX conviuen doncs a Sant Julià de Lòria l’escola comunal, dirigida pel vicari, l’escola francesa gestionada pels serveis del Copríncep francès i l’escola de la Sagrada Família.
1 Fernández Clarés, M. (2008) L'ensenyament de les primeres lletres a Terrassa durant el segle XVIII, TERME 23.
2 Lopez,E. Peruga,J. Tudel,C (1988), L’Andorra del segle XIX, Andorra la Vella
3 Lopez,E. Peruga,J. Tudel,C (1988), L’Andorra del segle XIX, Andorra la Vella
4 Bastida, R. (1987), Cent anys d’ensenyament a Andorra, Andorra la Vella
5 Rodrigo, M (2003), Laurèdia fa cent anys, Sant Julià de Lòria, 1885-1913, Sant Julià de Lòria
