30 de juny de 1896 a la solana de Caborreu. Dos ramats d’ovelles i cabres hi peixen tranquil·lament sota la mirada d’Antoni Pol (propietari i pastor) i Miquel Obach (pastor de casa Genret), quan arriben uns carrabiners del destacament d’Arcavell. Aquests requisen un total de 246 caps de bestiar i decideixen imposar una sanció als propietaris dels ramats equivalent al preu de mercat dels caps de bestiar. Els ramaders demanen l’ajuda i la intercessió de les autoritat andorranes per recuperar els ramats. Es va demanar també l’ajuda del Bisbat però aquest va mantenir un silenci al llarg de tot els procés que va causar un fort enuig a la parròquia laurediana.
Per solucionar aquest problema es nomena el conseller de la Vall, Antoni Huguet, que redacta una carta adreçada a les autoritats espanyoles on descriu la situació de la forma següent: “...en la mañana del 4 del corriente... los carabineros del punto de Arcavell, o mal informados o maliciosamente influidos procedieron a la detención de 246 cabezas de ganado lanar y cabrío propias de los recurrentes vecinos de San Julian que pastaban en la solana de Caborreu... Del acta de aprensión se desprende otra cosa sino que el ganado pastaba en la solana de Caborreu, a no ser que se haya faltado a la verdad intencionadamente... que la comarca de Caborreu no es territorio español por estar comprendida en el termino jurisdiccional de San Julià de Andorra segun la division de límites que se hizo en el año 1856”. En aquest esborrany i a mode de conclusió, Antoni Huguet afegeix les paraules següents: “Esto puede provocar represalias que mortifiquen indebidamente a la vez a los vecinos de Arcabell en España ya que precisamente son estos los que disfrutan aprovechamientos dentro el territorio andorrano”. Aquestes últimes paraules no eren en va com veurem més avall.
Es va constituir una comissió del Consell General per tal de reconèixer la muntanya de la Solana de Caborreu com a territori andorrà. Estava formada pels consellers Josep Picart, Josep Calva i Joan Perich. Es van examinar les fites que delimitaven la parròquia laurediana de Bescaran i Arcavell. Es va escoltar els testimonis d’ Andrés Coll i Simón Canturri, veïns d’Arcavell, així com dels pastors responsables dels ramats confiscats pels carrabiners. La conclusió va ser que l’aprehensió del bestiar s’havia fet en territori andorrà i per tal suposava una “violación manifiesta del territorio de los presentes valles”.
Des d’Andorra es va fer saber a Espanya que mentre els carrabiners no permetessin als andorrans fer péixer els seus ramats en emprius espanyols, prohibirien que els ramats espanyols ho fessin en emprius andorrans. En cas de contravenir aquesta prohibició, s’aplicaria la mateixa pena que Espanya havia aplicat als ramaders andorrans. I així va ser.
El 6 de juliol següent una lauredians van capturar 11 vaques propietat d’uns veïns d’Arcavell. La tensió anava pujant entre les parts. Una vaca va morir en el decurs del “segrest”.
L’esperit de venjança contra l’acció dels carrabiners era ben clar. En l’expedient de la Delegació Permanent se cita el comunicat que el Comú de Sant Julià adreça a l’alcalde d’Arcavell el dia 7 de juliol, és a dir, l’endemà de la requisició de les vaques: “Resultando que el Comu de Sant Julian en comunicacion de fecha 7 de julio último dirigida al Alcalde de Arcabell le notifica que se guardan en aquella parroquia once cabezas de ganado vacuno que se creen ser de Arcabell hechas prisioneras en terreno Andorrano, amenazándole que se hará con ellas por parte del pueblo de San Julian lo que se hiciese con el ganado que se guardaba en Seo de Urgel, propio de la parroquia de San Julia”.
La carta que el Comú de Sant Julià de Lòria adreça al cardenal i bisbe de La Seu d’Urgell, Salvador Casañas, el dia 9 de novembre de 1896, no té desperdici. Posa de relleu el conflicte sobre els límits de la zona de Caborreu. No la reproduirem sencera aquí ja que ocupa cinc pàgines però alguns trams son prou reveladors del problema: “Lo M Hble Comu de Sant Julia ha quedat excessivament sorprés del definitivo acordat per la Delegació Permanent de V. Eminencia Rdma, ab fecha 27 de Octubre sobre aprehensió de 11 vaques feta per individuos de San Juliá en la Comarca de Caborreu... no va ser una venjansa l’acte d’aprehensió sinó que va ser una acte de possessió de un terreno que nos perteneix...”.
Com a reacció a aquest enuig va seguir una altre carta del Comú de Sant Julià de Lòria al delegat permanent del copríncep francès, Edmond Robert. En aquest cas el to de la queixa puja i posa de manifest una evident mala relació entre la parròquia laurediana amb el Cardenal i Bisbe Casañas. No disposem de la data exacta de la comunicació que signa qui era secretari del Comú, Isidre Planes. Semblaria, per la seqüència dels altres documents, posterior al 1896, molt probablement de principis del 1897.
L’exposat de la carta comença així: “La conducta violent d’España relativament a Andorra s’ha accentuat sobre tot des tres anys a esta part en que lo Sr. Bisbe de Urgell ha manifestat la seva pretensió de ser Soberá absolut sobre les Valls d’Andorra (que es equivalent a Sobera unic)”.
Per tal de recuperar el control de la situació, en la carta adreçada al delegat permanent francès es demana que es procedeixi a una “severa e imparcial inspecció del terreno ab acompañament de les probas corresponents per fallar rectament lo present, y evitar la repetició de casos semblans en lo porvenir... perque lo Gubern espanyol no nos escolta, si lo reclamant no va apoyat per lo Sr. Bisbe; y lo Sr. Bisbe no vol apoyar res, si previament tots los andorrans no’l volen regoneixer com a únich Soberá teorich i practich. No tenim, pues, altre medi per terminar aqueixa cuestion de presa de bestiar que suplicar a V.S que se servesquiá informar al Gubern Francés, com a representant de nostre bondados Co-Princep del estat de las cuestions referidas, y que se dignés per indicacio al Gubern español que los andorrans desitjarian que fossan resoltas, tant prompte com fos possible, ab lo esperit de imparcialitat y justicia sempre acostumat.”
Des de la banda francesa no es va rebre la resposta esperada, únicament un comunicat del Consell General on s’explicava que el Govern francès es limitava a autoritzar l’entrada al territori francès a un terç del bestiar que constava en l’estadística de l’any anterior. Del problema dels límits, de les decisions del Bisbe, de les ovelles, de les cabres i de les vaques, ni “mu”.
Ens hagués agradat explicar el final d’aquesta història. Malauradament a l’arxiu del Comú de Sant Julià de Lòria no es conserva cap document que expliqui quin final va tenir aquesta història. Més enllà de la venda de les vaques no sabem què va ser de les 246 ovelles i cabres segrestades.
